Helena Munné, 1 de maig del 2015

Jo crec que feia el mateix que fa ara: existir i fer que el món existeixi, seguir creant i perfeccionant el món.
La Bíblia, en llenguatge poètic, explica la Creació com un procés: primer Déu crea la llum, després la Terra, les plantes, els animals i, finalment, la seva millor obra: l’home. Una creació que dura 6 dies; avui en dia l’expliquem en milions d’anys, el fet és el mateix: un procés cap a la plenitud. Com diu un salm, per a Déu, mil anys són com un dia, Déu té infinita paciència perquè és etern.
Què feia, Déu, en tot aquest temps? Què fa Déu en la immensitat dels boscos, de l’oceà o en el més remot de les galàxies? Sostenir la creació, donar la vida, l’existència i el desenvolupament a tots els éssers creats.
Què feia, doncs, Déu, durant el temps dels dinosaures? Doncs, segurament contemplar el món, gaudir-ne i veure que tot era bo... però que encara hi faltava alguna cosa. Esperar i preparar amb paciència l’arribada a l’existència de l’ésser més semblant a Ell, capaç de comunicar-s’hi i de col·laborar en la creació... amb intel·ligència i llibertat! Diríem que ja “somiava” amb ell, sinó fos que diuen que per a Déu no hi ha passat ni futur, sinó que en la seva eternitat tot ho contempla en present.