En
primer lloc, em sembla que aquesta pregunta no ha estat plantejada ni
resposta per part de cap dels Pares de l'Església, ni concili ni papa.
Així doncs, no tenim al nostre abast testimonis de la Tradició ni del
Magisteri, així que ens haurem de guiar només per l'Escriptura i la raó
teològica, i la primera amb l'exègesis que cadascú vulgui donar-li. Per
tant, el que a continuació et diré no té cap més valor que la meva
opinió personal, tant en la interpretació de l'Escriptura com en la
reflexió sobre el seu significat.
En
primer lloc, el relat de la creació del món a Genesis 1 em sembla
perfectament compatible amb l'evolucionisme, i fins i tot es pot
interpretar que la creació va fent-se segons els graus de perfecció de
l'ésser: el primer dia Déu va crear la llum (big-bang?), el segon el
firmament i la separació de les aigües, el tercer els vegetals, després
els peixos, i les aus, després la resta d'animals i finalment l'home,
creat del fang de la terra. Fins ací, tenim un evolucionisme gairebé
perfecte, que ens permet admetre que l'home i el mico tenim un mateix
antecessor (no que l'home vingui del mico, això tampoc no ho diu
l'evolucionisme), i que l'home, el mico i el dinosauri també tenim un
antecessor comú (i molt més llunyà). Ara bé, si bé l'home ha estat
pastat per Déu a partir del fang, i res no ens impedeix acceptar que
això va ser per un procés evolutiu, en canvi la infusió de l'esperit no
ens ha vingut per evolució, sinó perquè Déu "ens va infondre el seu alé"
(Genesis 2, 7).
Jo
m'inclino a pensar que els dinosauris van ser creats el cinquè dia, tot
i que els més petits i terrestres podrian quedar pel sisé; és clar que
l'home va ser creat el sisé dia; i que ara sóm al seté dia, el del
descans de Déu (ens toca treballar a nosaltres i acabar la Creació, cfr.
Gen, 2, 15, la missió de l'home és conrear i guardar el jardí). Aquests
dies del relat ben poder ser eres, etapes de millions d'anys, ja que
"per Déu un dia és com mil anys" (2 Pere 3, 8 i Salm 90, 4).
Tenim
un altre relat, molt estimat per mi, en què es parla de com la Saviesa
de Déu (que és ell mateix, el Logos de Déu, el Fill) contemplava la
creació, a Proverbis, 8, 27-31: "27 Quan ell afermava el cel, jo hi era.
Quan traçava un cercle a la sobrefaç de l'abisme,28 quan
condensava els núvols de dalt, quan reforçava les fonts de
l'abisme,29 quan traçava per al mar el seu terme, de manera que
l'aigua no havia de passar el seu marge, quan marcava els
fonaments de la terra,30 era, doncs, al costat d'ell, com el mestre
arquitecte, i era les seves delícies un dia i l'altre, jugant a la seva presència en tot temps,31 jugant en el món, objecte de
la seva complaença; i les meves delícies són amb els fills dels
homes.
Ací, Déu apareix com jugant complagut amb el món, i especialment amb els homes.
I
ja tinc tots els vímets del meu cistell. Tornant a la teva pregunta, en
la meva opinió Déu a l'época dels dinosauris no estava fent el mateix
que ara. En aquella época jo me l'imagino expectant i ple d'il·lusió per
la seva obra creadora, i especialment adelerat perquè arribaria el dia
en què ens infondria el seu alé, i podria jugar amb nosaltres, cosa que
amb els dinosauris no podia fer. Perquè la nostra missió es no només
treballar i custodiar el jardí, sinó acceptar el joc de Déu a les
nostres vides (i que fa trampes, també...).
Aquesta
és la meva interpretació, que sotmeto al millor judici de l'Església si
un dia declara una altra cosa. I per tant, mentre no sigui declarada
herètica, pots compartir-la amb qui vulguis.
