Pedro Júdez, 25 d'octubre del 2015

En primer lloc, em sembla que aquesta pregunta no ha estat plantejada ni resposta per part de cap dels Pares de l'Església, ni concili ni papa. Així doncs, no tenim al nostre abast testimonis de la Tradició ni del Magisteri, així que ens haurem de guiar només per l'Escriptura i la raó teològica, i la primera amb l'exègesis que cadascú vulgui donar-li. Per tant, el que a continuació et diré no té cap més valor que la meva opinió personal, tant en la interpretació de l'Escriptura com en la reflexió sobre el seu significat.

En primer lloc, el relat de la creació del món a Genesis 1 em sembla perfectament compatible amb l'evolucionisme, i fins i tot es pot interpretar que la creació va fent-se segons els graus de perfecció de l'ésser: el primer dia Déu va crear la llum (big-bang?), el segon el firmament i la separació de les aigües, el tercer els vegetals, després els peixos, i les aus, després la resta d'animals i finalment l'home, creat del fang de la terra. Fins ací, tenim un evolucionisme gairebé perfecte, que ens permet admetre que l'home i el mico tenim un mateix antecessor (no que l'home vingui del mico, això tampoc no ho diu l'evolucionisme), i que l'home, el mico i el dinosauri també tenim un antecessor comú (i molt més llunyà). Ara bé, si bé l'home ha estat pastat per Déu a partir del fang, i res no ens impedeix acceptar que això va ser per un procés evolutiu, en canvi la infusió de l'esperit no ens ha vingut per evolució, sinó perquè Déu "ens va infondre el seu alé" (Genesis 2, 7).

Jo m'inclino a pensar que els dinosauris van ser creats el cinquè dia, tot i que els més petits i terrestres podrian quedar pel sisé; és clar que l'home va ser creat el sisé dia; i que ara sóm al seté dia, el del descans de Déu (ens toca treballar a nosaltres i acabar la Creació, cfr. Gen, 2, 15, la missió de l'home és conrear i guardar el jardí). Aquests dies del relat ben poder ser eres, etapes de millions d'anys, ja que "per Déu un dia és com mil anys" (2 Pere 3, 8 i Salm 90, 4). 

Tenim un altre relat, molt estimat per mi, en què es parla de com la Saviesa de Déu (que és ell mateix, el Logos de Déu, el Fill) contemplava la creació, a Proverbis, 8, 27-31: "27 Quan ell afermava el cel, jo hi era.  Quan traçava un cercle a la sobrefaç de l'abisme,28 quan condensava els núvols de dalt, quan reforçava les fonts de l'abisme,29 quan traçava per al mar el seu terme, de manera que l'aigua no havia de passar el seu marge, quan marcava els fonaments de la terra,30 era, doncs, al costat d'ell, com el mestre arquitecte, i era les seves delícies un dia i l'altre, jugant a la seva presència en tot temps,31 jugant en el món, objecte de la seva complaença; i les meves delícies són amb els fills dels homes.

Ací, Déu apareix com jugant complagut amb el món, i especialment amb els homes. 

I ja tinc tots els vímets del meu cistell. Tornant a la teva pregunta, en la meva opinió Déu a l'época dels dinosauris no estava fent el mateix que ara. En aquella época jo me l'imagino expectant i ple d'il·lusió per la seva obra creadora, i especialment adelerat perquè arribaria el dia en què ens infondria el seu alé, i podria jugar amb nosaltres, cosa que amb els dinosauris no podia fer. Perquè la nostra missió es no només treballar i custodiar el jardí, sinó acceptar el joc de Déu a les nostres vides (i que fa trampes, també...). 

Aquesta és la meva interpretació, que sotmeto al millor judici de l'Església si un dia declara una altra cosa. I per tant, mentre no sigui declarada herètica, pots compartir-la amb qui vulguis.